EL
LLIBRE D'ABDIES
El llibre
de la profecia d'Abdies és el més breu dels llibres profètics de l'A.T., només
conté 21 versets en un sol capítol, i representa el moment menys àlgid en el
conjunt del moviment profètic.
El Nom:
El nom
d'Abdies apareix de molt diverses formes en un total de tretze personatges de la
Bíblia. A la versió grega (LXX) els manuscrits donen els noms Abdiou, Abdié,
Abdies i Obdiou. La Vulgata presenta cinc variants: Obdia, Obadia, Obdias, i
Abdias. En el text massorètic és Obadyé, que significa "servent de
Jahveh".
L'autor:
Només
conegut pel seu nom, ja que la brevetat del seu escrit i l'absència d'informació
interna sobre la seva persona no poden donar una imatge biogràfica prou clara.
Tanmateix, els estudiosos han intentat identificar-lo amb diversos personatges
de la història: amb el majordom del rei Acab (1Re 18:3); amb un dels
instructors enviats pel rei Josafat (2Cr 17:7); amb un dels inspectors del rei
Josies (2Cr 25:7). Tot això sense un resultat convincent.
El motiu i la data de composició:
El motiu i
la data han de buscar-se entre les dades que el mateix llibre proporciona.
Esmenta uns quants esdeveniments històrics desastrosos per al poble d'Israel,
en els que hi van participar, d'una o altra forma, els Edomites, o Idumeus:
aquests es van unir amb els enemics de Judà en el saqueig de Jerusalem durant
el regnat de Joram (850-853 a.C.) 1:11-14. Es parla de la rebelió d'Edom, en
aquell temps, contra Judà a 2Re 8:20; també el rei Amasies (803-775) haguè de
lluitar contra els edomites (2Cr 25); endemés, quan sota el rei Sedecies
(597-586) els babilonis van arrasar Jerusalem, també Edom va participar a la
massacre (Sal 137:7,8, allí Edom és anomenada "filla (aliada) de Babilònia").
A quina d'aquestes ocasions es refereix Abdies? Aquest dubte ha fet pensar que
el llibre és composat d'una part pre-exílica (vs.1-10) i una altra de
posterior (11-14), a més d'una tercera post-exílica (15-21). No obstant,
sembla preferible atribuir la profecia al temps de Sedequies, quan Jerusalem fou
arrasada i cremada (587) a.C.9. El motiu central de la profecia és una diatriba
plena d'esperit nacionalista contra Edom, acèrrim enemic d'Israel, en la qual
vaticina la seva destrucció completa, "com si mai no hagués existit"
(vs.10,16,18). El fet començaria a complir-se quan menys ho esperaven els
edomites, sobre l'any 582, per la mà dels nabateus, un poble nòmada, (que
havien estat els seus "amics i aliats" (v.7), poc després de la
massacre de Jerusalem, i aquest procés seguiria després durant uns anys per mà
dels babilonis, als que els nabateus havien ajudat en el seu atac. Tot i això,
Abdies, no es deixa endur tant pel seu apassionat nacionalisme com per la seva
certesa de la justícia divina (15-17). El profeta acaba el seu llibre amb
l'exclamació triomfal de l' escatologia israelita: "I el regne serà de
Jahveh" (21).
Els Idumeus:
Qui eren:
Anomenats
idumeus pel nom grecorromà d'Idumea, l'antiga Edom (en la Bíblia hebrea gairebé
sempre (ben ' edom). Eren els descendents d'Esaú, germà gran de Jacob, per
tant, parents dels jueus.
On vivien:
El seu
territori estava situat al sud i oest del Mar Mort, frontera amb Israel, en una
regió abrupta i muntanyenca i no obstant bastant fèrtil. La seva orografia la
convertia en quasi inexpugnable, de la qual cosa s'enorgullien els idumeus. I
d'aquí venen les expressions que utilitza el profeta als vs. 3-9.
La profecia:
Prenent el
símil de l'enemistat dels dos germans -Jacob i Esaú- personifica en ells els
dos pobles, Edom i Judà. Jacob ha pecat ("el dia que es van perdre",[
o desviar]), i és castigat (referència a l'invasió i exili v.12), però Esaú
es va alegrar i va participar a
l'infortuni
del seu "germà" amb actes de vandalisme i acarnissament (11-14). Ambdós
"germans" són castigats, si bé,
però, amb resultats diferents; el càstig d'Esaú (Edom) "per la injúria
al seu germà serà tallat per sempre" ... "Ni una resta no en quedarà
de la casa d'Esaú" (vs.
8-10,18), mentre que la casa de Jacob (Judà) té la promesa de restauració i
exaltació (17-21). De tots els diferents llocs d'exili tornaran per a reunir-se
i estendre el domini de Judà (19-20), a fi que sigui un "regne de Jahveh"
(21).
(Nota
addicional: entre aquesta llocs d'exili s'esmenta Sefarad (v.20, única vegada
en tot l' A.T), que si bé no és possible la seva identificació correcta, els
jueus de l'Edat Mitjana, basant-se en el Targum i la versió Peshitta el van
assignar a Espanya).
Pau Sais